Amistades peligrosas : la izquierda y los nacionalismos catalanes y vascos (1975 - 2008)
Quiroga Fernández de Soto, Alejandro

Historia y Política. (Madrid. Núm 20 (2008) p. 97-127)

L'article analitza la relació de l'esquerra d'àmbit estatal amb els nacionalismes perifèrics des de la mort de Franco fins el final de la primera legislatura de José Luis Rodríguez Zapatero. Es sosté aquí que, juntament a interessos electorals, la clau per entendre la relació entre l'esquerra i els nacionalismes català i basc es troba en la fragmentada i canviant idea que els partits d'esquerra tenen de la nació espanyola i de l'arquitectura de l'Estat. El reconeixement del PSOE i del PCE del dret d'autodeterminació dels pobles d'Espanya durant els últims anys del franquisme va donar pas posteriorment a tota una gamma de postures, que van des del federalisme asimètric fins a la defensa de l'actual sistema autonòmic recollida en la Constitució de 1978. En aquest article s'analitza com aquestes diferents tendències competeixen entre si, a la vegada que s'interrelacionen amb els nacionalismes perifèrics a l'hora de crear pactes i aliançes. A les conclusions s'assenyala la importància d'una mitologia nacionalista i d'una memòria històrica compartida en el cas de Catalunya i el País Basc i dels problemes que ha suposat per a l'esquerra la seva incapacitat a l'hora de renovar els símbols, els rituals i la memòria del nacionalisme espanyol progressista.

Por surcos y calles : movilización social e identidades en Galicia y País Vasco (1968 - 1980)
Lanero Táboas, Daniel

Madrid : Los Libros de Catarata, 2013
ISBN 9788483198445

Fa ja cert temps que la investigació històrica ha demostrat que, finalitzat el franquisme, la implantació d'un règim democràtic a Espanya va ser quelcom més que un pacte entre elits polítiques. Diversos sectors de la societat espanyola, amb la seva pressió 'des de baix', van tenir un paper determinant en l'obertura del sistema polític. Aquests col·lectius socials (dones, treballadors, estudiants i veïns) no van actuar sols en l'àmbit urbà. Aquest llibre estudia el Món rural del final del franquisme i la transició atenent a la intensa politització i les diverses manifestacions de Conflictivitat social que aquest va experimentar. Actors, moviments socials, discursos i pràctiques polítiques (noves i velles) interactuaren entre sí i es van relacionar al seu torn amb el procés de canvi estructural de l'Espanya rural de 1960 en endavant. L'obra s'endinsa també en la transformació de les imatges i els discrusos sobre el camperolat i la ruralitat durant aquest mateix període, en la seva capacitat per a sostenir identitats nacionals reinventades o en la seva funcionalitat política, i posa de manifest la necessitat d'estudiar (sota nous enfocaments) la relació entre món urbà i rural durant aquesta etapa.

El Movimiento obrero en Vizcaya, 1967 - 1977 : ideología, organización y conflictividad
Ibarra Güell, Pedro

Bilbao : Universidad del País Vasco, 1987
ISBN 8475850820

En aquesta obra l'autor realitza un ampli repàs de la trajectòria del moviment obrer a Biscaia entre 1967, any en el qual es declara l'estat d'excepció, i 1977, quan la conflictivitat assoleix unes quotes inusitades. El llibre es troba dividit en deu capítols. El primer realitza una aproximació al marc històric i als antecedents immediats del "nou" moviment obrer a la primera meitat dels anys seixanta. Un segon abasta el període entre 1967 i 1969, moment de crisi i recomposició del moviment obrer a la província. El tercer aprofundeix en la relació entre nacionalisme i moviment obrer, amb el rerefons dels processos de Burgos de desembre de 1970. El quart analitza la representativitat del moviment obrer a través de les eleccions sindicals de 1971. El cinquè, en canvi, abasta el trienni 1971-1973. Realitza un succint repàs a les organitzacions obreres i els conflictes en allò que l'autor anomena una fase de transició. El sisè analitza el moviment obrer l'any 1974, any en el què recupera el seu protagonisme. El setè es troba consagrat a la conflictivitat el mateix any. El vuitè analitza les eleccions sindicals, així com la conflictivitat laboral, l'any 1975. El novè analitza la conjuntura crítica entre gener de 1976 i maig de 1977, tot incidint en les estratègies de les distintes organitzacions. Finalment, el darrer capítol abasta la mateix conjuntura, tanmateix des de la perspectiva i analitzant les tendències de "l'altre" moviment obrer, és a dir, l'organització assembleària directa dels treballadors i el seu declivi.

La Línea vasquista y la reconstrucción del PSOE en el País Vasco, 1971 - 1979
Andrea, Miccichè

Historia del Presente. (Madrid. Núm 26 (2015) p. 77-91)

Malgrat la relativa fortalesa del PSOE a Biscaia en la clandestinitat, clau en la renovació del socialisme espanyol dels anys seixanta, durant la transició es va imposar una nova línia "basquista" impulsada per una sèrie de dirigents guipuscoans. L'establiment d'aquesta orientació política és objecte d'anàlisi del present article que abasta el tardofranquisme i els primers quatre anys de la transició.